La creació de l’estat d’Israel

Aquests apunts s’han sostret del programa documental de TVE2 de la sèrie: Cuando el mundo se tambalea-02. La cración del estado de Israel.

Aquí només parlaré del procés de creació, no de la situació actual dels conflictes. Però el comprendre com es va desencadenar el seu orígen segur que ens ajuda a entendre una mica més la situació actual.

AL FINAL DE L’ARTICLE HI HA EL RESUM, NO TE’L PERDIS! (per si et fa pal llegir-te tot l’article) 😉

SINOPSI :

La declaració de Lord Balford al 1917 albira la creació d’un estat jueu a terres de palestina, un territori sota el mandat del Regne Unit des del principi dels anys 20.

Tot i l’esclat de l’antisemitisme a Europa, UK restringeix la immigració en aquest territori. Molts jueus es veuen obligats a exiliar-se ràpidament. La creació d’un futur estat propi es torna indispensable per a ells, que veuen com només amb una terra pròpia deixaran de ser perseguits i podran viure en pau.

INTRODUCCIÓ:

Després de la destrucció de Jerusalem per l’emperador Titus (70dC) els jueus son expulsats durant el 135 dC per les legions romanes d’Adrià. Els jueus es dispersen per tot el mediterrani i s’endinsen per tot el continent Europeu (diàspora Jueva). Fins al S. XVIII els jueus són un mosaic de comunitats sòlidament implantades, la de Polònia és la més activa de totes.

Durant el 1933 Alemanya dóna el poder a dirigents feixistes. Segons es partit nazi hi ha un raça superior (ària) i una d’inferior, on la 1a havia de dominar a la 2a (formada per individus perillosos els quals havien de ser exterminats). Durant el 1939, quan esclata la 2a guerra mundial s’engega un programa d’exterminació jueva entre d’altres (gitanos, homosexuals, testimonis de Jehovà, etc). Durant el 1942 l’Holocaust (en hebreu SOAH=catàstrofe) dóna lloc la gran matança (més de 6M) de jueus.

Al acabar la guerra el món sencer horroritzat per l’Holocaust busca una solució pel dolorós retorn dels jueus que van sobreviure als camps de concentració.

Al 1947 UK anuncia la fi del seu mandat a Palestina que es produirà el 15 de maig del 1948. El 9 de novembre la ONU vota a favor d’una declaració que estableix una convivència entre jueus i palestins dins el mateix territori. Jerusalem pertany neutral a la comunitat internacional. Aquí neix doncs el conflicte Palestí-Israelià.

Mapa Origens Israel

ELS ORIGENS:

El Sionisme és un moviment polític modern que sorgeix a finals del S.XIX i que portava als temps actuals la idea antiga de retornar la terra al poble jueu. La fi del S. XIX veu crèixer a Alemanya i a Europa de l’est les persecucions i el pogroms   (alçament popular de caràcter violent, ja sigui espontani o premeditat, l’objectiu del qual és el linxament o assassinat de persones d’origen jueu així com l’espoliació de llurs béns i propietats). Degut a aquest moviments neix el Sionisme:

Durant més de 2000 anys els jueus que han estat repartits per tot el món i tenen l’esperança de tornar algun dia. Aquest moviment, el sionisme, serà el que farà tornar als jueus a les terres d’Israel. Aquest nacionalisme enfonsa les seves arrels en el judaisme lliberal d’Europa de l’est com a resposta davant de forces moviments antisemites. La seva filosofia es basa en el respecte de l’home i els seus drets, reivindica un territori propi (preferent a Israel). S’oposa al judaisme ortodox que s’oposa a la idea de tornar a la terra promesa abans de l’arribada del Messies. Autors com Leo Pinsker (L’auto emancipació, 1882) o Thedor Herzl (L’estat dels Jueus, 1896) son els primers (i per tant responsables del moviment sionista) en reivindicar aquest territori en cap altra banda que sigui Israel (considerada la terra ancestral).

La 1a onada sionista sorgeix després d’uns pogroms que es desenvolupen a Rússia durant el 1880-1882. La 2a onada és la de T. Herzl (on la idea principal de “unidos jamás seremos vencidos” i on l’objectiu principal era la d’ajuntar un gran nombre de jueus per fer-se forts i poder-se defensar amb la idea de voler tornar) Per tant units i amb la idea clara de voler tornar, sería les premises bàsiques i més clares dels pensaments de Herzl.

– Ubicació de l’estat Jueu.

Al 1917 els anglesos per convèncer als àrabs que s’aliïn al seu costat per combatre a l’imperi Otomà se’ls promet un estat. Lawrence d’Aràbia i el rei Faisah Liven Husein condueixen els seus exèrcits fins a les portes de Damasc. La victòria no porta a cap consens tot i les promeses dels anglesos. En compensació se’ls promet crear un estat propi (Transjordània) a les portes de Palestina. És llavors que el comte James Balford (secretari de relacions exteriors Britànic) anuncia que UK està a favor de la creació d’un estat nacional per al poble Jueu a Palestina.

La idea (de crear un estat propi Jueu a Israel) va prenent forma durant els primers anys del S.XX. Llavors la Lliga de les Nacions encarrega a UK la missió de crear un estat nacional pels Jueus. Aquesta idea es recolzada per tots els Aliats, així mateix després de la 1a guerra mundial serà ratificat per la Societat de Nacions (l’ONU de l’època).

En resum, la declaració de Balford i la presència dels Britànics crea les condicions favorables pel desenvolupament del Sionisme.

Aquesta declaració té l’efecte d’una bomba, al promoure un estat Jueu a Palestina i prometre la independència als països àrabs, els Britànics incrementen la intensitat del conflicte. Els països àrabs protesten immediatament i exigeixen que l’estat Jueu s’instal·li a un altre lloc. (Uganda, Àfrica del Sud… Fins i tot Hitler proposa Madagascar com la terra promesa).

El congrés Sionista considera que només Palestina (bressol històric del Judaisme) pot arrossegar a la immigració a les poblacions jueves d’Europa.

Per tenir més força són importants els matisos de simbolisme, bellesa i història. Tot va unit al concepte de Terra Promesa.

Després de la 1a guerra Mundial França i UK desmantellen als 3 imperis existents (on el principal afectat per la qüestió Palestina és l’Otomà), només Palestina pot oferir territoris als Àrabs per un cantó i als jueus per l’altre. Al 1919 al tractat de pau Versalles es desatén el futur dels pobles de Palestina. Al 1904 (a la mort de Herzl) no s’ha progressat gaire sobre la idea Sionista però la idea ja es troba sobre la taula i s’ha creat l’estructura necessària per dur-la a terme.

– Una immigració jueva cada vegada més forta.

Durant els anys 30 comencen a aparèixer les primeres comunitats de Quibuts (comunitat col·lectiva israeliana que pretenia combinar el socialisme i el sionisme en una forma de sionisme laborista). La immigració jueva no para de créixer durant els anys 30. A l’abril del 1936 en senyal de queixa els àrabs comencen una vaga que desencadena una insurrecció contra els jueus i els anglesos. A partir d’aquell moment ja se sap que l’única resposta a tal conflicte serà la guerra. Aquesta guerra beneficiarà als Israelians que els permetrà consolidar la seva posició a Galilea i fer viables moltes coses que no ho eren abans del repartiment de terres.

La comissió Peel (anomenada també Comissió Reial Palestina) divideix el territori en 2 estats independents (un jueu, l’altre àrab) i que Jerusalem quedi sota vigilància internacional. Que s’hagi dit, durant bastant de temps, que el poble jueu s’hagi instal·lat en una terra deshabitada no és cert. El pla de repartiment preveu (amb la seva impossibilitat de ser perfecte) un repartiment segons les regions amb la majoria d’habitants que ja hi havia. Instal·lant així a les zones amb més població jueva territori jueu i a la inversa (creant un estat àrab a palestina).

Aquesta solució cau a l’oblit durant el govern britànic. Durant el 1939 el govern anglès instaura el “llibre blanc” on limita durant 5 anys a 75.000 persones la immigració jueva cap a Palestina.

La crescuda de l’antisemitisme a Europa (amb l’aparició del Nazisme) provoca les condicions perfectes pel sionisme. La majoria dels països restringeix la immigració jueva cap als seus territoris. (EUA es tanca a la immigració al 1924, la resta de països al 1929). La política Britànica tancarà sistemàticament la porta a la població jueva. Durant la 2a Guerra Mundial només es va acceptar l’entrada de 25.000 jueus als EUA.

Que el poble jueu estigui més preparat que mai per emigrar a Israel i que UK (sota la pressió dels àrabs) els hi tanqui les portes és la dramàtica paradoxa del sionisme a finals dels anys 30.   El moviment sionista en veure aquesta situació optarà per reaccions més radicals.

LA CREACIÓ DE LES UNITATS JUEVES CLANDESTINES.

Com hem vist el moviment Sionista es comença a formar durant els anys 20-30. Aquesta societat jueva formada en Quibuts (auto-suficient i autònoma, que té els seu propi sistema educatiu, polític, sanitari, etc) es va formant a mesura que la immigració arriba i creix.

La organització dels Quibuts és comunitària (compte amb els seus propis productors que creen els seus productes agrícoles, etc). Això permetrà alimentar a la gent dels Quibuts i amb l’excedent vendre’l per poder comprar material que no es pot trobar dins. El sentiment unitari i religiós farà que l’engranatge social es consolidi ràpidament.

LES ORGANITZACIONS JUEVES.

  • L’AJ (agència jueva) (comissió que s’encarrega de comprar terres Palestines amb els fons obtinguts d’Europa i EUA per a futurs colons jueus).
  • L’HAGANÁ (1920. Braç armat de l’agència jueva. La seva funció es defensar les colònies jueves a Israel).
  • El PALMAJ (creada al 1941. Unitat militar d’elit integrada a L’Haganá que vetlla per la seguretat a les rutes implantades a comunicar les colònies jueves).
  • L’IRGUN (Creada el 1931 i reconstituïda el 1937. Grup clandestí d’activistes jueus, de l’extrema dreta sionista, on el seu objectiu reconegut es donar caça als anglesos de Palestina).
  • L’ STERN (Neix al 1940 com a resultat d’una divisió de l’IRGUN. Grup militar jueu liderat per Araham Stern. A l’igual que l’Irgurn es responsable de nombrosos atemptats contra els anglesos). La seva funció era la de saber qui era el vertader enemic dels jueus (arriben a proposar una aliança entra jueus i alemanys, cosa que els alemanys consideren aberrant). A l’igual que L’IRGUN també s’integraran a l’HAGANÁ amb l’objectiu de reforçar el futur del nou exèrcit hebreu. Dos dels principals caps de l’IRGUN i de l’STERN (Yitzhaq Shamir i Menahem Beguín dirigents de l’atemptat King David, entre altres) es convertiran anys després en primers ministres d’Israel.

El 10 de juliol de 1947 té lloc la tragèdia del vaixell “Exodus” (vaixell ple de refugiats Jueus que als 100m de distància de la terra promesa van ser obligats pels britànics a anar al camp de refugiats Alemany de Poppendorf).

El 22 de juliol de 1946 cometen un atemptat contra l’hotel King David (Quartell general dels militars anglesos), causen nombroses víctimes.

La difícil convivència entre les poblacions àrabs serà cada cop més preocupant.

LES CONSEQÜÈNCIES DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL:

Al 1942 l’AJ (Agència Jueva) s’uneix amb els anglesos per lluitar contra el nazisme amb l’esperança de crear un estat jueu des del final de la guerra. Al juny de 1942 una companyia jueva combat junt amb les forces franceses lliures del general Conir.

Al 1943 dos joves soldats de l’HAGANÁ formen la BJ (Brigada Jueva) que combatrà del costat dels anglesos fins al final de la guerra. Al final del conflicte les grans potències i la opinió pública coincideixen en la necessitat de crear un estat propi jueu.

Els 6M de víctimes de l’Holocaust empenten a les gran potències a acceptar la creació d’un estat capaç d’acollir als supervivents.

L’estat sense estar encara creat ja estava perdent la seva població potencial. La SOAH (Holocaust) terminarà amb la població potencial que ja no podrà poblar aquestes terres, per tant es absolutament fals afirmar que l’estat jueu es va crear al finalitzar l’Holocaust. Justament es tot el contrari, la SOAH va suposar un gran cop contra l’estat ja que el va privar d’un gran part de població.

PALESTINA AL 1945

Després de la 1a guerra mundial i aprofitant la dissolució de l’imperi Otomà els partidaris d’uns islam renovat del que formava part el Rei Faisah Liven Husein organitzen un moviment nacionalista àrab. Sota la influència de les comunitats cristianes de Síria i Líban promouen una societat musulmana en bell mig d’un estat modern que separa les coses polítiques de les religioses. Neix el PANARABISME (ideologia política pròpia del nacionalisme àrab que propugna que tots els pobles àrabs conformem una única nació i que han de caminar cap a la seva unitat política). A grans trets s’assembla al SIONISME, s’enfrontaran durant el S.XX. Als àrabs els preocupa profundament la nombrós arribada de colons jueus.

Els 400.000 jueus que van arribar a Palestina simbolitzaven els milions que encara faltaven per arribar. Però finalment van formar la totalitat ja que aquests milions mai van arribar, van ser exterminats.

UK preocupada de trobar una manera de dur-se bé amb els seus proveïdors de petroli (els àrabs), va buscar una forma de mantenir els llaços amb els dirigents àrabs limitant al màxim el marge de maniobra dels sionistes. Durant 1945-47 hi va haver un enfrontament entre UK i els jueus de palestina que va ser a la vegada de caràcter mediàtic, diplomàtic i militar. Els anglesos estaven esgotats després de la 2a GM. Va suposar la fi de l’imperi Britànic i com a conseqüència no es van poder fer càrrec ni de la Índia ni de Palestina.

La mort de Roosevelt (EUA) desbloqueja el procés a principis de 1945. Roosevelt conservador i pròxim a l’entorn petrolífer era més antisionista, el seu successor el demòcrata Truman condueix als EUA a una via d’acord per al repartiment de Palestina. Els Soviètics també canvien de govern i voten a favor del repartiment de Palestina. Els anglesos (que es consideren responsables i part afectada) s’abstenen. Els Francesos (indecisos durant molt de temps) finalment voten a favor.

LA CREACIÓ DE L’ESTAT D’ISRAEL.

UK acudeix a la ONU al gener del 1947 per comunicar que entrega el seu mandat i llavors comença una batalla diplomàtica. Què farà l’ONU amb aquest testimoni que li passa UK? L’ONU constitueix una comissió. EUA on s’oposa del tot, mentre que la URSS i França estan a favor i UK vol sortir. Així doncs el recolzament de les grans potències resulta decisiu al 1948.

Aquesta comissió acudeix a Palestina i es reuneix amb els representats jueus i àrabs. I elabora un pla de repartiment de terres que comporta un estat Jueu i un altre d’Àrab.

El 29 de novembre de 1947 la resolució 181 adoptada per la ONU divideix Palestina. A partir d’aquell moment comença una batalla diplomàtica sobre molts aspectes. Feien falta 2/3 dels vots per a que s’aprovés el pla de repartiment . Hi havia molts detractors i els països Àrabs òbviament estaven en contra. En total 33 països voten a favor, 10 s’abstenen i 13 voten en contra. La diplomàcia sionista amb durs treballs aconsegueix molt poc més dels 2/3 necessaris dels vots. Ho fa gràcies al recolzament de la URSS que comptava amb 3 vots.

UK on el seu mandat expira el 15 de maig de 1948 preveu retirar les seves tropes el 1 d’Agost com a data límit. Durant aquest temps Palestina pateix una sèrie d’atemptats, motins i tensions entre les comunitats.

El 29 de novembre de 1947 s’adopta finalment el pla de repartiment, immediatament després es provoca una guerra civil. Els països àrabs no intervindran encara, ho faran més endavant.

El 14 de maig de 1948 els estats àrabs ataquen l’estat d’Israel però no ho fan per crear un estat Palestí. El 9 d’abril té lloc la massacre de Deir Yassin liderada pels joves combatents de l’Irgún que se salda amb 250 morts en un petit poble àrab. Aquesta tragèdia provoca el pànic entre la població civil que fuig per pànic a ser les pròximes víctimes d’un extermini.

Les victòries Israelianes provocaran una ruptura sobre el sistema de combat, aquesta ruptura es tradueix en un èxode (vol dir sortida, ja que el relat principal tracta de l’alliberament dels jueus i del començament de les seves vivències durant els 40 anys que van passar al desert del Sinaí). És el principi de la 1a Nakba (catàstrofe)on les poblacions àrabs palestines perdran quasi bé tot (cases, terres, treballs, etc). Encoratjats pels seus líders molta part de la població decideix exiliar-se. (Líban, Síria, Jordania o Egipte).

Existeixen 2 raons importants per les quals van decidir exiliar-se:

  1. Pèrdua de capacitat de lluita.
  2. Certesa de que en un futur pròxim els aliats àrabs (amb els seus exèrcits) es faran amb el país i podran tornar a les seves cases.

Mai tornaran, ja que la victòria àrab mai no es va donar. Els Palestins es quedaran doncs en una situació especial. Sense cases ni terres, restaran en “stby” sobre on anar i què fer.

Això provoca que el 13 de maig de 1948 la Lliga àrab provoqui la guerra contra Israel.

La personalitat àrab es veurà reflectida en la força de lliga àrab. El món àrab considera que Egipte serà el païs de referència i que ha d’estar sempre al capdavant. No obstant serà Palestina la que s’haurà d’afrontar a aquest problema sola. Egipte pren aquest paper justament per la proximitat de les seves fronteres amb Israel.

La gent que immigrava a Israel sabia que hauria de fer front a una certa oposició, que hi havia poblacions àrabs assentades allà des de feia temps i que no estarien disposats en abandonar les seves terres que moltes d’elles feia més de 100 anys que estaven cultivant. Tothom sabia que allò significaria exposar-se al conflicte.

Egipte, doncs, decideix atacar a les joves tropes d’Israel amb el seu exèrcit. Posteriorment s’hi sumarien exèrcits jordans i d’altres països àrabs.

El 14 de maig de 1948, David Ben-Gurion proclama la declaració d’independència del nou estat hebreu. Després de 2000 anys eclipsat, Israel torna a la llum però en un territori en guerra. Per a Israel l’elecció és clara: combatre o desaparèixer.

LES FORCES PRESENTS

Davant del TZAHAL (forces armades d’Israel) les forces armades àrabs son superiors en nombre (aprox. 50.000 homes) i posseeixen material militar. Els Siris també poden aportar tancs. Els més perillosos seran les tropes de Transjordània (La lliga àrab) capitanejada i entrenada a la manera anglesa és una formació d’uns 10.000 homes ben entrenats i equipats amb armament pesat. Els efectius de l’armada Israelí arriba escassament als 35.000 homes, no té armament (ni tancs ni armament individual i sense munició). Abans de marxar els britànics es van encarregar d’emportar-se tot l’armament amb ells i/o destruir el que no es van poder emportar. La recuperació en el camp de batalla i la seva intel·ligència (en fer explosius casolans), i la seva determinació com a poble unit serà un fort pal·liatiu front a la falta de mitjans del TZAHAL.

LA PRIMERA GUERRA ÀRAB-ISRAELÍ.

Després de la proclamació de Ben-Gurion, el 15 de maig de 1948 els exèrcits de la coalició àrab (Egipte, Síria, Líban, Iran i Transjordània) ataquen per 3 fronts.

Qui comença és l’exèrcit Egipci amb l’ajuda d’altres exèrcits àrabs. Les tropes Israelianes per contra molt més motivades saben afrontar els atacs de la lliga àrab.

El 16 de maig del 1948 les tropes Transjordanes atacaran el barri jueu de Jerusalem fent que aquí els Jueus s’hagin de rendir (serà considerat un dels grans cops per l’estat Jueu). Aquest barri no serà recuperat fins a la fi dels durs combats del 1967 (La guerra dels 6 dies).

Durant més d’un mes els combats son violents mentre que a la zona àrab es comença a notar la falta de combativitat, el coratge i la determinació del poble Israelià els manté a flotació. L’heroica resistència del Quibuts de Yad Mordechai forma part de la llegenda del Chahal.

Trobem per una part un poble jove amb un objectiu i una convicció concreta que defensarà la seva causa fins la mort i per l’altre part exèrcits regits sota sistemes antiquats i corruptes i sense motivació (política o espiritual). Per un costat doncs trobem un país replet d’armes però en trobem un altre plè de convicció.

El 16 de juliol del 1948 es firma (de la mà de l’ONU) el primer armistici entre israelians i àrabs. Israel aprofita aquesta breu pausa per organitzar 2 brigades mòbils per si es reinicia la ofensiva. Succeeix el 9 de juliol de 1949. La 8ena brigada conduïda per Moshed Ayam comença a fer retrocedir a l’exèrcit àrab. L’exèrcit israelià organitza ràpidament una petita força aèria i a la cua dels avions que hi portaven ganxos, els va servir per destruir les línies telefòniques/telegràfiques que servia per comunicar entre els exèrcit àrabs.

La cooperació entre els exèrcits àrabs es torna complicada. El rei de Transjordània ordena detenir la ofensiva i no avançar més. Aquesta pausa ajuda al TZAHAL a atacar als Egipcis.

  • El 16 de juliol de 1948 l’ONU exigeix un nou cessament d’hostilitats
  • El 3 de setembre, Jerusalem firma una nova treva.
  • El 14 d’octubre, recomencen les ofensives Israelianes per assegurar-se l’accés al mar Roig. També a Gaza.
  • 12 de gener de 1949, els Egipcis intenten bloquejar els ports Israelianes del mediterrani. Es reprenen els combats al Sinaí i a la zona de Jerusalem.
  • El 24 de Febrer es firmarà un armistici entre Israel i Egipte a l’illa de Rodes. L’accés al mar roig queda en possessió d’Israel però Egipte es nega a reconèixer Israel.
  • El 23 de Març es firma l’armistici entre Israel i el Líban.
  • El 3 d’abril finalitzen els combats entre Israel i Transjordània. Es firma una treva d’un any.
  • El 13 d’abril Síria abandona les armes i firmen un armistici. La guerra ha finalitzat. Israel ha vençut.

La història dels conflictes demostra que no és la força militar sinó l’entusiasme i la fe en la causa.

PERSONATGES IMPORTANTS. PARES FUNDADORS D’ISRAEL.

  • David Ben-Gurion (1886-1973). Neix en una família de tendències sionistes. Arriba a Palestina al 1906 i la seva carrera política sindicalista es desenvolupa a finals dels anys 20 i principis dels 30 i el porta a ocupar la presidència de l’Agència Jueva al 1935. A principis del 48 posa els primers fonaments del futur exèrcit Jueu. Com hem vist aquí neix el SAHAL (Espasa de David). Es converteix en el 1r ministre de l’estat d’Israel des del 1948-1954 i del 1954-1963.
  • Chaim Weizmann neix a Rússia (1874-1952 ). Diplomat en Química s’instal·la a UK durant el 1904. Durant la 1era guerra mundial ajuda als aliats inventant mètode per fabricar explosius de forma massiva. Aconsegueix la nacionalitat Britànica. Se suma al moviment sionista i participa en la formació de la declaració Balford. Encapçala la Organització Mundial Sionista del 1920 al 1931 i del 1934 al 1936. Al 1929 es converteixen president de l’Agència Jueva. És el 1r president escollit de l’estat d’Israel al 1948.
  • Moshe Dayan (1915-1981) Comença la seva carrera important com a tinent on lluitant al bàndols dels aliats durant la 2a GM (al costat de les tropes Australianes contra les Franceses de Vichy) perdrà el seu ull esquerra. Heroi de la guerra dels 6 dies i ministre de defensa al 1967 és un dels responsables de la victòria al 1973 a la guerra del Yonki-Pur.
  • Menájem Beguín (1913-1992) neix a Rússia. S’oposarà als mètodes que Ben-Gurión. Arribarà a Palestina a 1942 i es converteix en el comandant de l’IRGUN. Entre 1977 i 1983 és escollit 1r ministre. És el primer en signar un tractat de pau amb un país àrab (Egipte). Rep el premi Nobel de la pau després dels acords del Camp David.
  • Ariel Sharon (1928-2014) neix a prop de Tel-Aviv. Destaca per la seva formació militar i la seva actuació al front contra Egipte al 1967. I sobretot al 1973 quan va participar en el restabliment del front a la guerra del Yonki-Pur. No obstant els seu paper en els tràgics esdeveniments de la guerra del Líban del 1982 posa fi a la seva carrera. 1er ministre del 2001 al 2006.
  • Isaac Rabin (1922-1995)neix a Jerusalem. Fill de Israelians en terres Israelianes. Escala a poc a poc en terreny militar. Ambaixador d’Israel durant 5 anys als EUA. Entre el 1974-77 es nombrat 1er ministre.

El 29 de novembre de 1947, 1.400.000 de palestins (habitant en aquelles terres 2000 anys abans) es manifesta en contra de la resolució de les Nacions Unides de situar als jueus en aquell territori. A partir d’aquest moment aquests habitants passen a ser anomenats Palestins. Al igual que els jueus fa 2000 anys abans, es converteixen en un pobles sense terra, sense representació. Fins que Yased Arafad funda la OLP (organització per la alliberació de Palestina).

  • Yased Arafat. Neix el 1929 al Caire i dirigeix Al-Fatah i posteriorment la OLP. Al-Fatah (moviment nacional palestí per la alliberació que neix al 1959 a Kuwait i s’instal·la a Gaza al principis dels anys 60). Al 1983 després de la incursió d’Israel per la part del Líban pateix una gran crisi interna.

La OLP va ser creada pels fundadors de la lliga àrab amb l’objectiu d’alliberar a Palestins durant el 1945 del mandat britànic. La guerra dels 6 dies transforma aquest moviment en una organització de guerrilla palestina dirigida per ell del 1969-2004 (on va morir per malaltia a França). Va ser considerat durant dècades com a dirigent d’aquest moviment considerat terrorista. En els anys 90 s’alça com a interlocutor amb els Israelians. Rep el Nobel de la Pau el 1994.

CONSEQÜÈNCIES

  1. Humanes i econòmiques:

La creació de l’estat d’Israel causa moltes morts. Es calculen uns 6000 israelians i uns 15000 àrabs han perdut la vida. L’exèrcit Israelí conquesta una porció de Cisjordània i Jerusalem, la franja de Gaza, una gran part del desert de Negheb i els alts del Golan (al nord del país). Aquestes conquestes reforcen les fronteres del pla de repartiment del 1947. L’Èxode de la població palestina és la conseqüència de rebuig del pla de repartiment per part de les poblacions àrabs. Al 1947 Israel reclama acceptar aquest pla per crear en pau (almenys durant un temps) un estat jueu independent.

Els 6M de palestins actuals son els descendents directes del milió de palestins exiliats al 1947 avui segueixen reclamant la seva terra.

  1. Polítiques:

Són moltes les conseqüències polítiques de la creació de l’estat d’Israel. Ràpidament és reconeguda per un gran nombre de països. L’11 de maig de 1949 s’accepta l’entrada de l’estat d’Israel a la ONU. El de 15 de maig el parlament Israelí vota una llei que instaura una immigració jueva total i sense restriccions provinent d’Europa. Políticament Israel ha vençut, rodejada per països més preocupats per obtenir una revenja que per obtenir la pau.

Existeixen 3 religions monoteistes (jueus, musulmans i cristians) que consideren que aquest territori els pertany.

RESUM de l’article:

  • Després de la destrucció de l’estat jueu (70dC) els jueus es dispersen pel món (Diàspora Jueva).
  • A finals del S.XIX es multipliquen les persecucions contra els jueus, com a resposta neix el Sionisme.
  • Al 1896 el llibre de T. Hezl “L’estat jueu” es considerat el vertader desencadenant del moviment sionista modern.
  • Weizmann i Ben-Gurión adopten el Sionisme com el seu credo i veuen Palestina com la seva terra.
  • Al 1917 la declaració Balford confirma aquesta idea. Els països àrabs es neguen en rotund i demanen que els jueus es col·loquin en un altre indret.
  • 1930 la immigració clandestina jueva a terres palestines augmenta exponencialment.
  • 1929 neix l’AJ (agència jueva) i es creen formacions militars com l’Haganah, entre d’altres formaran el futur exèrcit Israelià.
  • Al juliol del 1947 el fet del vaixell Exodus impulsada per l’Haganah adquireix una dimensió internacional.
  • Al final de la 2GM (1945) els jueus reclamen la formació d’un estat jueu.
  • 29 de novembre del 1947 la resolució de la ONU reparteix l’antiga palestina i crea un estat àrab (la Transjordània), un estat jueu (Israel) i un territori independent i controla internacionalment (Jerusalem).
  • 14 de maig del 1948, Ben-Gurión declara la independència d’Israel. Les grans potències reconeixen aquest fet (entre elles USA i URSS).
  • 15 de maig del 1948 els exèrcits dels països de la coalició àrab (Egipte, Síria, Líban, Iraq i Transjordània) ataquen Israel per 3 fronts. Els combats duren fins l’abril del 1949. Israel sortirà “pels pèls” victoriosa i es podrà començar a organitzar.
  • 11 de maig de 1949 s’admet que Israel estigui present a la ONU.
  • El conflicte encara no està resolt. Israel viu en estat de assetjament i 6M de palestins expulsats del seu país reclamen una terra.
  • Cisjordània i la franja de Gaza segueixen estant en el nucli dels problemes entre Palestins i Israelians.
Anuncios
Estándar

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s